L’Informe del Síndic de Greuges 2025 confirma una realitat que des del Treball Social fa temps que s’assenyala: el sistema de protecció social a Catalunya viu una tensió sostinguda que ja no pot explicar-se només com a conseqüència d’un augment puntual de la demanda. El creixement de les queixes en àmbits com els serveis socials, l’habitatge, les prestacions o la infància no és únicament un indicador quantitatiu, sinó el reflex d’un sistema que sovint no aconsegueix garantir l’exercici efectiu dels drets.
Cal, per tant, desplaçar la mirada. El que emergeix no és tant una societat més conflictiva, sinó una dificultat estructural de resposta. El sistema, en la seva configuració actual, no està preparat per donar resposta a la complexitat de les necessitats existents. En aquest context, la queixa ciutadana no pot llegir-se com un fet puntual, sinó com el resultat de trajectòries llargues i frustrants d’intents d’accés a drets bàsics, que sovint només es fan visibles quan s’han esgotat altres vies.
Aquesta queixa, però, es canalitza habitualment en la relació directa amb les professionals. Aquí es produeix una de les principals distorsions del sistema: el malestar estructural es personalitza. Les professionals esdevenen el punt de recepció d’un conflicte que no han generat i sobre el qual tenen una capacitat d’intervenció limitada. Han d’assumir simultàniament funcions d’atenció, mediació i contenció emocional, en un context marcat per la manca de recursos, la rigidesa dels procediments i un marge de decisió molt restringit.
Aquesta situació genera un cercle que es retroalimenta: dificultats de resposta, augment de la frustració ciutadana, personalització de la queixa, desgast professional i deteriorament progressiu de la relació entre el sistema i la ciutadania. Quan la població no obté resposta, no sempre és perquè el servei funcioni malament o perquè la intervenció professional sigui insuficient; sovint el límit està en allò que el sistema pot oferir. Desplaçar la responsabilitat cap a la primera línia erosiona la confiança i dificulta identificar els veritables punts de bloqueig.
En aquest marc, els serveis socials han anat assumint un paper que supera amb escreix les seves funcions inicials. S’han convertit en el punt de convergència de dèficits estructurals d’altres sistemes —com l’habitatge, les prestacions o l’accés a la salut— sense que això hagi anat acompanyat d’una redefinició del model ni d’un reforç estructural suficient. Una de les expressions més clares d’aquesta situació és la bretxa entre drets reconeguts i drets efectivament exercits, que es trasllada directament a la pràctica professional.
La infància i l’adolescència són un àmbit especialment revelador d’aquestes limitacions. L’augment de queixes, la institucionalització persistent o les dificultats en salut mental no són fenòmens aïllats. Alhora, moltes situacions greus —especialment les que afecten infants en situacions de gran vulnerabilitat— no arriben als mecanismes de queixa i queden fora del registre del sistema.
Els processos de transformació cap a models més integrats introdueixen nous reptes, especialment en termes de garanties i exercici professional. En aquest context, el debat sobre la col·legiatura obligatòria s’ha d’entendre com un mecanisme de garantia per a la ciutadania, orientat a assegurar estàndards professionals, criteris ètics i sistemes de responsabilitat.
Finalment, l’Informe del Síndic no només ofereix un diagnòstic, sinó una oportunitat per revisar el relat. Si la lectura es limita al volum de queixes, el risc és tornar a atribuir el problema als serveis o a les professionals. Una lectura profunda mostra, en canvi, un sistema que no està funcionant com hauria i que trasllada les seves limitacions tant a la ciutadania com a la primera línia.
Garantir drets implica, en darrer terme, garantir que el sistema funcioni: amb capacitat real de resposta, amb coherència estructural i amb la confiança de la ciutadania.
