Per Adela G. García, Máster en Psicologia, especialitzada en Teràpia Familiar, Teràpia Comunitària Integrativa i Diàlegs Oberts.
L’enfoc col·laboratiu, pràctica originada en el treball terapèutic amb les famílies, s’ha expandit a contextos més amplis com l’educació, el treball social, recursos humans i altres. No és un mètode per resoldre problemes si no és un enfoc per trobar modes d’ “avançar cap a” i de “parlar amb” les persones “en el moment”, és a dir, de trobar camins per continuar endavant a partir del diàleg. Per això, posa l’accent en una postura filosòfica més que en una teoria de la teràpia, ja que valora, convida i incorpora la perspectiva dels usuaris en relació amb el que ells consideren important en les seves vides quotidianes incloent-los en el disseny, la implementació i evolució del procés en què participen. El seu interès en el coneixement i llenguatge de les persones atorga especial valor al distintiu de cada una i no a la similitud entre elles.
Aquesta perspectiva va ser creada per Harlene Anderson i Harold Goolishian a partir del seu treball amb famílies. El mateix va ser guiat per l’interès en les experiències terapèutiques exitoses i ineficaces d’usuaris, terapeutes i estudiants. Això els va portar a establir el context filosòfic pel seu enfoc col·laboratiu i, al fer-lo, s’uneixen a diferents pensadors de les ciències socials que s’ubiquen en les perspectives postmodernes com el construccionisme social, l’hermenèutica contemporània i la perspectiva dialògica, que emfatitza el paper del llenguatge en la nostra percepció i el coneixement del món.
Aquesta pràctica posada en acció porta a Harlene Anderson a plantejar el seu treball com algú sense acabar en constant revisió. Conèixer i observar la seva participació com a consultora, tant en la docència com en la clínica; veiem aquestes idees en acció, demostrant d’aquesta manera, la coherència entre el dir i el fer. És remarcable la seva habilitat d’observar, estar amb l’altre i escoltar en l’experiència d’una conversació. Prenc les paraules d’un participant durant un seminari de Harlene, a tall d’il·lustració:
En aquesta experiència vaig poder estar sense sentir-me condicionat a haver de donar una resposta insuperable; vaig tenir la llibertat d’aparaular i expressar aquells pensaments que creia apropiats, sense que els mateixos siguin jutjats. Una altra característica notòria que va permetre convertir les meves inquietuds i nervis en tranquil·litat va ser que en aquesta conversació col·laborativa Harlene m’oferia la seva companyia, serenitat i temps de silenci, que em va permetre que aconseguís madurar els meus pensaments. Vaig poder viure com el procés es desplegava a través del diàleg, l’escolta, el silenci i d’aquesta manera alliberar els meus pensaments i trobar solucions a la meva problemàtica plantejada.
Col·laborar es treballar amb l’altra o altres persones en la realització d’una obra. Prova d’això és la inclusió de les idees de Lynn Hoffman, Tom Andersen i Jaakko Seikkula, per citar alguns exemples amb qui ha col·laborat.
Tom Andersen, psiquiatra social de Noruega, va compartir la postura de parlar de supòsits en lloc de teories; la preferència a parlar de l’ “art de participar en connexions amb altres” en lloc d’utilitzar la paraula teràpia, mostra la seva sintonia amb la perspectiva de Harlene. A la vegada, la centralitat que dona al cos en el seu treball, adonant-nos de respirar, la postura, el to de veu, les veus internes i externes, entre altres, amplia la nostra perspectiva a l’estar amb els altres. A més de compartir la seva recerca en trobar metàfores i paraules que ajudin a mirar.
Jaakko Seikkula (Finlandia), creador de Diàlegs Oberts ens mostra una manera de pensar i treballar en contextos psiquiàtrics, focalitzant en trobades terapèutiques com la primera instància per generar diàlegs.
La varietat d’aplicacions de la postura col·laborativa es veu reflectida en els àmbits dedicats a la pràctica en diferents contextos de treball com: salut, presó, educació i investigació. Aquesta postura ens convida des de el diàleg, la col·laboració, el “fer amb” les persones, a una “manera de estar” amb altres que afavoreixi el respecte i les pràctiques socials orientades a intercanvis pacífics.
Considero la pràctica terapèutica com una pràctica política en què som actors socials. Si d’aquesta manera contribuïm a estimular intercanvis humans, respectuosos, on cadascú tingui un lloc, no estarem canviant el món; tanmateix, estarem fent la nostra part. I el Treball Social, com Harlene ens proposa, pot ser un dels espais d’experimentació per crear aquest enfoc col·laboratiu.
