Ho vaig rebre fatal! (riure) Al principi, fins i tot em volia negar, però era una iniciativa de les entitats i associacions veïnals que havien decidit escollir-me, així que finalment vaig acceptar. És cert que després, quan et pares a pensar, dius, què maco!!! Per això, vaig començar el pregó dient que no era jo la que hauria d'estar parlant, sinó totes les persones, entitats i associacions que continuen fent del Gòtic la seva raó de vida, amb la seva lluita.
Sempre he tingut clar que calia fer carrer per conèixer la realitat i he procurat passar temps amb les persones, vincular-me i entendre la seva realitat. L'atenció primària m'encantava perquè ho toques tot i arribes a tothom.
Sí, estar molt amb les persones, escoltar-les i... moltes, moltes hores de dedicació. T'anaves trobant amb situacions molt complexes però que eren molt semblants i, d'això, ens va sorgir la idea de fer grups... Al principi tot era molt espontani (riure) i van començar creant un d'homes. I va anar tant bé!! Després ja va venir el de dones, el de violència... Realment, et dones compte del poder del treball grupal en la transformació positiva de la persona. Veure com en el grup de dones passaven de ser víctimes a protagonistes... És una passada!
Per a mi, com a treballadora social, era fonamental assegurar l’habitatge i el menjar de la persona. Cobrir les necessitats bàsiques. I, evidentment, fent acompanyament emocional, entenent les seves necessitats i donant-li suport en la recerca... del que fos. Per exemple, ens dedicàvem molt i molt a la recerca de feina. El que volia és que recuperés la dignitat com a persona, empoderant des del treball individual i també grupal, per tal que trobés el que necessitava per créixer i seguir el seu propi canvi, el seu propi projecte de vida.
Tot això suposava moure’t molt, parlar amb molta gent, sumar amb d’altres professionals, amb entitats... Eren hores, eren dies i temps, molt de temps, de fer seguiment dels casos.
Em preocupa perquè veig els meus companys que se'ls estan menjant amb gestions. És important crear vincle, acompanyar, estar, escoltar. Les persones arriben aquí, confien en nosaltres, es van transformant i transformen el seus fills. I es nota la feina que es fa.
És clar que has de fer tràmits, que ja són una feinada, però confia més en les professionals i fes una cosa més senzilla. Vas amb ansietat i amb por perquè no arribes a tot... Per tant, demanaria a les administracions que confiïn en la professional de base, que busca el millor per a la persona, i que no li posin tanta gestió.
El pitjor de tot, sense cap dubte, els desnonaments. L'expulsió de dones, homes, nens, famílies... També la violència, els adolescents que no anaven a escola... I el millor el treball en equip amb les altres treballadores socials, educadores socials, treballadores familiars, jo confiava molt en totes elles. Quan sorgia algun problema moltes vegades també ho parlaves amb les entitats i les associacions veïnals. Aquesta col·laboració ajudava a tenir millors resultats i amb el suport de la xarxa guanyàvem qualitat.
Treballar-se personalment és molt i molt important, perquè et pots arribar a cremar. I, per suposat, tothom hauria de disposar d'espais de supervisió. Són espais molt rics. Arribes i fas "bufffff"... T'ajuda molt perquè estàs estancada i et donen una altra mirada.
Hi estic des del gener i sento que estic fent el que toca. És una plataforma per elevar problemàtiques o situacions en les quals les companyes si troben dia a dia. És cert que estic més acostumada al treball de base, directe amb la persona, (riure), però toca pensar des d’una altra mirada. M’agrada, estic aprenent molt!
Fonamentalíssim estimar la professió, estar bé emocionalment, fer supervisió i treballar-se molt, estudiar i estar al dia, confiar en l’equip, saber dir “no sé més, ajudeu-me” i, sobretot, escoltar les persones. A vegades algú venia i em deia “aquesta persona t’està enganyant” i jo li deia “I què!? És la seva forma de presentar-se, ja ho treballarem plegades”. Però això és una cosa que es va aprenent amb els anys...
