Entrevistem a Isabel Montraveta, vocal del Patronat de la Fundació Amics de la Gent Gran
1. Què suposa per a vosaltres haver rebut aquesta distinció del Col·legi?
És un motiu de satisfacció i d’agraïment. I encara més venint del Col·legi, ja que la nostra entitat sempre ha estat molt lligada a les treballadores socials. De fet, una de les impulsores de la creació de l’entitat, al 1987, va ser una treballadora social i, al llarg d’aquests 34 anys de vida, n’hem tingut al patronat o com a voluntàries. Per tant, tenim un lligam fort i que ve de lluny!
2. Expliqui’ns la tasca principal de la Fundació?
La nostra missió és lluitar contra la soledat no desitjada de les persones grans. La soledat ja és un fenomen social que afecta moltes persones i que, de fet, es pot donar en qualsevol etapa de la vida, però és ben cert que afecta de manera especial a la gent gran.
3. I què feu per intentar combatre aquesta soledat i aïllament?
Tenim diverses línies d’actuació. Una, directament amb el col·lectiu de persones que estan soles a través del voluntariat. És un acompanyament personalitzat que es fixa en dues hores setmanals, i és un acompanyament afectiu, d’amistat, no hi ha una prestació de serveis. Aquest compromís amb la persona és tan fort que, malgrat que sempre iniciem l’acompanyament al domicili, seguim fent aquesta tasca si la persona acaba vivint en una residència. També fem activitats de socialització perquè també es trobin amb d’altres persones. Per exemple, fem tertúlies, excursions, estades d’estiu, etc., però sobretot intentem que la persona participi en les activitats del seu barri, per tal de multiplicar els contactes i crear una xarxa de relacions. I, finalment, treballem per sensibilitzar la societat a través de formacions i campanyes. Fa dos anys vam crear l’Observatori de la Soledat per reflexionar i aprofundir en aquest tema i que es converteixi en objecte de les polítiques públiques. És a dir, que passi del nivell de l’acció social a un nivell estructural on s’abordi aquesta problemàtica.
4. A quantes persones grans acompanyeu i quin és el principal perfil?
Actualment acompanyem unes 2.700 persones, principalment a Barcelona ciutat, Vilanova i la Geltrú i València. Tot i que tenim certa presència a Saragossa i darrerament a Madrid, els nuclis forts són aquests que et comentava. Pel que fa al perfil, és una dona, d’uns 84 anys, vídua, amb fills, que viu sola i que pot tenir alguna malaltia relacionada amb la mobilitat o que li resta autonomia.
5. Aquest perfil ha anat evolucionant? Les necessitats també?
El perfil és bastant similar. L’edat s’ha incrementat una mica amb el temps i s’han incorporat més homes, que sempre han estat més reticents a manifestar necessitats d’acompanyament. Però en aquesta problemàtica de la soledat cal aplicar una mirada de gènere, perquè les dones són majoria. Pel que fa a les necessitats, més o menys també són les mateixes. Quan detectem una necessitat que no és d’acompanyament ràpidament derivem cap a professionals de la salut o de serveis socials. No deixem de ser “antenes” que captem situacions de fragilitat. La soledat provoca problemes de salut i, fins i tot, es pot arribar a situacions d’aïllament extrem.
6. La societat dona poc valor a la gent gran?
La gent gran està discriminada. Es pensa que perquè tenen més edat no són capaces d’opinar, de participar, etc. Es menyspreen les seves capacitats, quan tenim una gent gran amb molt potencial i que són grans fonts de coneixement i experiència. Socialment falta reconeixement a la gent gran. La vellesa no és el final de la vida, és una etapa més, amb projectes i il·lusions. Una societat que no reconeix això és molt pobre.
7. La soledat i l’aïllament és un fenomen que va a més?
Desgraciadament, sí. Tothom va molt dirigit als seus problemes i les noves tecnologies també estan provocant que les relacions personals vagin a menys, especialment les relacions directes i presencials, que no es poden substituir per res.
8. Doncs la covid-19 haurà tingut un efecte demolidor en aquest aspecte, no?
A l’Observatori de la Soledat hem fet un estudi sobre les conseqüències de la covid-19 en el nostre col·lectiu. La dada més sorprenent és que el 49% ens han dit que durant el confinament elles s’han sentit igual. És a dir, que des de molt abans se sentien confinades i que aquest confinament no els ha canviat res. Això és molt dur! El 41% sí que van dir que havien notat la reducció de contacte social. L’estudi també posa de manifest la importància de la xarxa, ja que el 65% de les persones que disposaven de relacions veïnals o de proximitat s’han sentit més protegits.
(A la web de la Fundació es pot descarregar aquest informe)
9. I la pandèmia com ha afectat la vostra tasca?
Hem hagut de canviar estratègies. No podíem fer visites presencials a domicili i les hem substituït per trucades telefòniques, cosa que ens ha permès mantenir el vincle i, fins i tot, amb més freqüència. També hem creat una plataforma telefònica per atendre persones de tota Espanya i que ens ha servit per suplir i complementar la part presencial. En aquest sentit, la pandèmia ha estat un revulsiu per posar en marxa aquest projecte.
10. Què suposarà la covid-19 a mig i llarg termini per al vostre col·lectiu?
És un col·lectiu que ha patit pèrdues de gent molt propera, però són persones amb molta força i estic segura que tornaran de nou a la vida social. Crec que no els suposarà un retraïment, perquè són molt lluitadors. Per tant, hem d’estar preparats per donar-los cabuda en els entorns comunitaris perquè puguin participar-hi.
11. Quins són els principals reptes que teniu per endavant?
El principal és créixer, arribar a més gent. I això passa per tenir més voluntaris i voluntàries. Després tenim el gran repte de sensibilitzar més la ciutadania. O ens hi posem tots o això no ho arreglem! Quin no té un conegut o un veí que es troba en aquesta situació de soledat, malgrat no la manifesti? Hem d’entendre que no parlem d’un fet individual sinó d’un fenomen social i, per tant, hem de crear dispositius de barri, d’acollida, de xarxes comunitàries... perquè la prevenció és la millor atenció que podem fer. I, evidentment, hem de demanar a les administracions que s’hi posin, perquè depèn molt de les polítiques públiques que les coses es moguin o no. En relació a la soledat, tots tenir alguna cosa a dir i a fer.
