El treball social és un pilar fonamental del sistema de cures i de la garantia dels drets socials. Tot i així, la seva aportació continua sent tractada com a secundària, vocacional o merament assistencial. Aquesta falta de reconeixement no és casual: respon a un model que expulsa les cures dels espais públics i polítics i que se sustenta sobre un sector profundament feminitzat.
La precarització del treball social és estructural, no puntual. La temporalitat, la parcialitat, les externalitzacions, la sobrecàrrega de casos i unes ràtios inassumibles formen part del dia a dia de moltes professionals. A tot això s’hi suma una burocratització creixent que dificulta la intervenció social de qualitat. Aquest model respon a una lògica clara: sostenir les cures al menor cost possible.
La feminització del sector explica bona part de la seva infravaloració. El treball realitzat majoritàriament per dones continua sent menys reconegut i pitjor remunerat. L’empatia, la disponibilitat emocional i el compromís ètic s’utilitzen sovint per justificar males condicions laborals, apel·lant al lliurament i al sobreesforç de les professionals.
Les conseqüències són evidents: malestar, desgast, burnout i abandó de la professió, així com una degradació de l’atenció i dels drets de les persones ateses. No pot existir una intervenció digna, ètica i transformadora quan qui cuida ho fa en condicions precàries.
Per això és imprescindible reivindicar les cures com una responsabilitat col·lectiva i política. Les cures no poden dependre de la bona voluntat: requereixen una aposta decidida pel públic, finançament suficient i condicions laborals dignes.
Aquest 8 de març, recordem que sense drets laborals no hi ha justícia social ni de gènere. Defensar el treball social és defensar la vida digna. Cuidar qui cuida també és lluita feminista.
