Fins fa poc es creia que els tarsius, aquests primats d’ulls enormes originaris del sud-est asiàtic, no es comunicaven. Però sí que ho fan, i en una freqüència tan alta que resulta inaudible per a l’oïda humana. A més, aquests petits micos no poden viure en captivitat: quan ho fan, s’autolesionen fins arribar a la mort.
Partint d’aquesta metàfora —la dificultat per escoltar les veus dels joves i adolescents i entendre la seva relació amb la desesperança vital—, el TSCAT va organitzar divendres passat una jornada sobre el suïcidi juvenil a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), on van asistir 150 persones, 60 d'elles col·legiades que van poder gaudir de la trobada de manera gratuita gràcies a la iniciativa i esforç realitzat pel col·legi. La trobada va començar amb una taula rodona moderada pel periodista Alberto Gómez, i va culminar amb l’espectacle Tarsius, on sis joves amb realitats molt diferents, enfrontats al límit, s’uneixen en un crit comú.
David Rodríguez, vicedegà del TSCAT, va obrir la jornada recordant que la tasca de les treballadores socials no és donar respostes ràpides, sinó escoltar, acompanyar i oferir entorns segurs: “Hem de ser presents quan costa parlar, quan el silenci pesa, quan la persona necessita un espai on no sentir-se jutjada, sinó mirada amb respecte”.
Lara Díez, actriu, psicòloga, dramaturga i autora de l’obra, va remarcar la necessitat de crear espais de conversa amb els adolescents i d’afinar l’oïda per captar la freqüència en què es comuniquen, treballant alhora les causes de la desesperança vital. El suïcidi és, de fet, la segona causa de mort entre la població jove de 15 a 29 anys a Catalunya. En aquest sentit, Díez també va subratllar la importància del teatre com a eina per obrir diàlegs i generar consciència.
Agustí Bonifacio, treballador social especialitzat en salut mental infantojuvenil, membre de la Comissió de Salut Mental del TSCAT i autor del llibre El Plan B, va alertar que les elevades taxes de suïcidi juvenil no responen a un problema individual, sinó estructural i social. Segons Bonifacio, el sistema tendeix a psiquiatritzar els joves sense tenir en compte el seu entorn social, el gènere o l’orientació sexual: "Les noies pateixen més desesperança vital que els nois, igual que les persones LGBT o els adolescents en situació de vulnerabilitat".
Tant Díez com Bonifacio van voler desmuntar alguns mites que encara envolten el suïcidi, com ara la idea que és un acte de covardia, una manera de cridar l’atenció o que parlar-ne pot provocar un efecte crida. “És just al contrari —van subratllar—: parlar-ne, sempre evitant els detalls sobre com s’ha produït, genera conversa, trenca el silenci i ajuda a prevenir situacions similars”.
Els experts van coincidir que el silenci és un dels principals factors de risc, ja que impedeix que els joves trobin espais per expressar el seu malestar i demanar ajuda. Obrir canals de comunicació, tant en l’àmbit familiar com educatiu i comunitari, és clau per detectar senyals d’alerta i actuar a temps. A més, van remarcar que la informació responsable i sense sensacionalisme és una eina preventiva, mentre que la desinformació i els tabús perpetuen la vulnerabilitat.
L’espectacle Tarsius va posar en escena aquesta metàfora de la incomunicació i la fragilitat, convertint el teatre en una eina per obrir diàlegs i generar consciència. Per a Díez, les arts escèniques són un espai segur on els joves poden reconèixer-se i sentir-se escoltats: “El teatre no dona respostes, però obre preguntes, i això és el primer pas per prevenir”.
La jornada de debat i teatre va tenir una excel·lent acollida per part de les treballadores socials assistents, un fet que obre la porta al TSCAT a donar continuïtat a iniciatives similars amb nous espectacles i temàtiques socials, fruit de la bona relació amb el TNC.
