Des del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya valorem positivament la presentació d’aquesta guia i reconeixem l’esforç institucional que representa. Situar l’interès superior de l’infant al centre de les actuacions judicials, reforçar el dret dels nens, nenes i adolescents a ser escoltats i dotar els professionals d’eines comunes és una necessitat àmpliament compartida.
Celebrem també la voluntat d’avançar cap a pràctiques més homogènies, d’unificar llenguatges entre els diferents operadors jurídics i psicosocials i de generar espais que convidin a revisar la pràctica professional. Si aquesta guia contribueix a aquest objectiu, pot esdevenir un instrument de referència per al conjunt del territori.
És precisament perquè compartim aquesta ambició que considerem necessari formular algunes reflexions.
La guia es presenta sota un paradigma biopsicosocial. Celebrem aquesta aposta. Però un model biopsicosocial només és complet quan totes les disciplines que el sustenten formen part també de la seva construcció i del seu desenvolupament.
Aquí és on apareix la nostra principal preocupació.
Des del juliol de 2025, moment en què es van iniciar els treballs d’elaboració de la guia, el treball social no ha estat convocat ni representat en el grup de treball. Aquesta absència resulta especialment difícil d’entendre si tenim en compte que els equips d’assessorament tècnic en l’àmbit de família o els equips d’assessorament tècnic penal, estan integrats precisament per professionals de la psicologia i del treball social, que intervenen des de competències diferenciades però complementàries.
La interdisciplinarietat no consisteix a incorporar disciplines quan el document ja està elaborat. Consisteix a construir conjuntament el coneixement, compartir els marcs conceptuals i reconèixer el valor específic que aporta cadascuna de les professions implicades.
Quan es parla d’especialització en infància i adolescència no es pot limitar aquesta expertesa a una única disciplina. Comprendre què representa per a un infant una separació conflictiva, una situació de desemparament, una ruptura dels vincles o qualsevol altra experiència adversa exigeix molt més que interpretar el seu estat emocional. Exigeix entendre la realitat en què viu, les relacions que l’envolten, les condicions socials que condicionen el seu desenvolupament i els recursos protectors —o les seves absències— que existeixen al seu entorn.
Aquest és, precisament, l’espai propi del treball social.
L’entrevista social, la visita domiciliària i l’informe social constitueixen les eines diagnòstiques de referència de la professió. No són instruments complementaris; són eines d’anàlisi que permeten comprendre el context familiar, valorar el dany social, interpretar les dinàmiques relacionals, identificar factors de risc i de protecció, conèixer la xarxa de suport i entendre com totes aquestes dimensions condicionen el desenvolupament i el benestar de l’infant.
Quan una treballadora o un treballador social entrevista un infant o una família no només escolta un relat. També interpreta el context des del qual aquest relat pren significat. Observa els vincles, les lleialtats familiars, les condicions de vida, la xarxa comunitària, la realitat escolar, els espais de lleure, la família extensa i la manera com tots aquests elements interactuen entre si.
És aquesta lectura contextual la que permet traslladar al procediment judicial una comprensió rigorosa de la vida quotidiana de l’infant i evita que les decisions es basin exclusivament en una fotografia puntual o en una interpretació parcial del seu comportament. Per aquest motiu ens preocupa que, progressivament, algunes funcions pròpies del treball social tendeixin a quedar diluïdes sota una lectura eminentment psicològica de les situacions.
No tot el patiment dels infants pot interpretar-se exclusivament des d’una perspectiva clínica o emocional.
Moltes de les situacions que afecten nens, nenes i adolescents tenen una dimensió clarament social: els conflictes de lleialtats, les dificultats de criança, les desigualtats, les xarxes familiars, la precarietat, l’aïllament, la qualitat dels vincles o les oportunitats de participació comunitària. Sense aquesta contextualització existeix el risc de psicologitzar experiències que només poden comprendre’s plenament des d’una mirada integral.
Escoltar un infant no és només escoltar les seves paraules. És comprendre què volen dir aquestes paraules dins la seva història de vida. És interpretar els silencis, les contradiccions, les pors, les resistències i els canvis de relat a la llum del seu context familiar, social i comunitari. Aquesta és una competència que el treball social ha desenvolupat al llarg de dècades i que forma part del seu cos de coneixement propi.
Per això, defensar la interdisciplinarietat significa també defensar el reconeixement de les competències específiques de cadascuna de les professions. No es tracta de competir entre disciplines, sinó d’evitar que una mirada substitueixi l’altra o que la complexitat de les situacions familiars quedi reduïda a una única perspectiva interpretativa.
Les decisions que afecten la vida dels infants necessiten totes les mirades. També la social.
Des del TSCAT reiterem la nostra voluntat de col·laborar amb les institucions implicades en la millora del sistema de justícia i de protecció de la infància. Ens agradaria poder mantenir una reunió amb les persones responsables de la guia per conèixer amb més detall el procés seguit durant la seva elaboració, compartir aquestes reflexions i explorar vies de col·laboració en els desenvolupaments futurs que se’n derivin.
Ho plantegem amb voluntat constructiva.
Confiem que aquesta absència hagi estat una situació puntual i que, en endavant, el treball social sigui convocat des de l’inici en tots aquells espais que aborden qüestions en què la nostra professió té competències pròpies, responsabilitats consolidades i una trajectòria àmpliament reconeguda.
Ens agradaria que aquesta guia pogués esdevenir també un instrument de referència per a les treballadores i els treballadors socials i tenir l’oportunitat de presentar-la al nostre Col·legi. Avui, però, ens resulta difícil assumir aquest paper mentre el treball social no hagi estat considerat amb el mateix nivell de participació i reconeixement que la resta de disciplines implicades en la seva elaboració.
Confiem que el diàleg permeti corregir aquesta situació i reforçar, entre tots, una guia que pot ser una bona oportunitat per avançar cap a un model d’intervenció veritablement interdisciplinari, coherent amb el paradigma biopsicosocial que defensa i amb l’interès superior dels infants que tots compartim com a objectiu.
