“Qualsevol cosa que ens allunyi de ser una professió estàtica i passiva és benvinguda”

<p>.</p>

Tina Ureña, guanyadora de la Medalla d’Or en la categoria de Significació en Treball Social en el moment actual

El 7 d'abril vam celebrar l'acte d'entrega de les Medalles d'Or del Col·legi. Va ser un acte emotiu i càlid on vam poder homenatjar les premiades d'aquest any, escollides per les col·legiades i col·legiats.

Una d'elles va ser la Tina Ureña, treballadora social que va rebre aquest guardó per la seva significació en treball social en el moment actual . La seva passió i dedicació a la professió, així com les seves aportacions a la disciplina des del seu àmbit d'intervenció, són tota una referència per a les i els professionals del treball social.  

20
abr.
2022

La Tina va estudiar treball social a l’EUTS-ICESB l’any 1982, i al 2006 va cursar el Diploma en Gestió Clínica de Serveis de Salut Mental EADA – Business School.

Des de 1983 treballa al CPB Serveis Salut Mental, primer a l’Hospital de Dia CPB i, posteriorment, al CSMA assumint la coordinació de l’equip PSI (Pla de Serveis Individualitzats) de l’Eixample. Al 2007 passa a ser cap d’Àrea de Rehabilitació Psicosocial de CPB Serveis Salut Mental, que integra: 5 Serveis de Rehabilitació Comunitària, 2 Clubs Socials, l’equip del PSALL (Suport a l’Autonomia de la Pròpia Llar) i del PSI. Al 2020 passa a formar part del Consell de Direcció de CPB-SSM.

Durant la seva trajectòria també ha passat pel món universitari com a docent de l’EUTS de l’ICESB / F. Pere Tarrés URL i professora i cap d’Estudis del Màster de Rehabilitació Psicosocial de la UAB. Ha estat supervisora d’equips de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona, equips de Salut Mental i equips psicosocials.

La seva vinculació al Col·legi la va portar a ser vocal de la Junta de Govern entre 1986 i 1989 i a formar del Grup de Treball i posterior Comissió de Salut Mental. Actualment, representa l’entitat en el Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut i la Taula de Salut Mental de l’Ajuntament de Barcelona.

Entrevista a Tina Ureña, guanyadora de la Medalla d'Or 2022 en la categoria de Significació en Treball Social en el moment actual.

 

1. Com se sent davant d’aquest reconeixement que li han concedit les seves companyes de professió?

Molt emocionada. Malgrat que estic en el tram final de la meva carrera professional, que es reconegui que encara tinc significació en la professió en el moment actual, em dona moltíssima satisfacció.

 

2. La seva trajectòria professional ha estat sempre lligada a la salut mental. Va escollir vostè aquest àmbit o va ser al revés?

En el meu cas, l’àmbit em va escollir a mi. Vaig estudiar al ICESB quan era una escola molt petita, quasi com una família. Durant dos anys vaig compaginar els estudis de Psicologia amb Treball Social, però vaig deixar la psicologia perquè m’agradava més el treball social. Quan vaig acabar la carrera, una de les recepcionistes de l’escola em va trucar per dir-me que una gent de salut mental buscaven una treballadora social i que havia pensat en mi perquè li sonava que també havia fet psicologia. Era 1983. Hi vaig anar i no m’he mogut d’allà.

 

3. Què li va “enganxar” del món de la salut mental?

És un àmbit que m’apassiona. No tens mai la sensació d’haver tocat sostre, el canvi és constant. T’estimula a aprendre cada dia, a cercar noves tècniques per posar-te al costat de les persones i per analitzar millor la realitat. Treballes colze a colze amb les persones que atens, amb les seves famílies i amb d’altres professionals. Tot i que és un camp dur, jo m’ho he passat molt bé treballant i segueixo gaudint molt de la professió.

 

4. Com és un dia laboral en la vida de la Tina?

Ufff, per respondre aquesta pregunta cal que t’expliqui una mica la meva trajectòria. Actualment, estic al Consell de Direcció de l’entitat on treballo, però hi he arribat després d’un llarg camí. Vaig començar al CPB quan era un únic hospital de dia a Barcelona. Vaig estar 10 anys de treballadora social en un equip interdisciplinari en la unitat d’hospitalització parcial per a persones adultes. Allà vaig aprendre molt del Dr. Fàbregues, professional que em va marcar profundament i que em va obrir tota la dimensió del treball social anglès, amb un enfoc més psicoterapèutic i de treballar al costat de les persones. Tot això em va anar calant i vaig anar participant molt més en tot el procés de creixement de l’entitat. Vaig estar en la creació i posada en marxa d’un dispositiu d’atenció ambulatòria de salut mental i, a partir d’aquí, vaig anar presentant més projectes i em vaig començar a dedicar més a la gestió de projectes i equips, però molt lligada a la pràctica i al dia a dia. I ara compagino aquestes dues dimensions.

 

5. El seu dia pot ser ben divers, doncs!

No hi ha cap dia de la meva vida que sigui igual! Un dia puc està resolent un tema puntual d’un company que té dificultats amb un usuari, i l’altre, donant idees perquè el parlament tingui en compte certes coses a l’hora de fer una nova normativa en salut mental. També vaig estar força temps compaginant tot això amb la docència i la supervisió d’equips.

 

6. El treball social és prou conegut i reconegut en el seu àmbit?

Es una pregunta complexa, jo crec que si però segueixo pensant que queda molta feina per fer. Recentment, s’ha creat el perfil del referent de benestar emocional en els serveis de salut. No ho critico, però jo a més també hi hauria posat més treballadores socials! La tasca de cercar recursos comunitaris, de buscar respostes en grups on les persones puguin trobar suport,... tot això és, en part, la feina nuclear del treball social. Per això és tant important sortir del “cas per cas”, prendre distància i articular respostes comunitàries. Per a mi aquesta dimensió comunitària ha estat un dels grans descobriments de la professió.

 

7. Com és això?

Jo vinc d’un model molt clínic. El gran salt és quan ets capaç de veure la força que té la comunitat i la capacitat que tenen les persones ben integrades de donar-se suport mutu i modificar les coses. Veus que tot ha d’anar de la mà. Em fa molt pena veure algunes companyes tancades, al despatx, fent tot el dia papers i gestions. Tenim un sistema molt burocratitzat, amb procediments complexos, i on has de demostrar que et mereixes el recurs. No pot ser que les professionals es trenquin el cap, no tant per veure com poden fer que una persona millori el seu projecte de vida, sinó per saber com presentar un document, en quina oficina o amb quin programari informàtic... Sap molt greu veure com es malbarata l’energia de les professionals en tot això.

 

8. Quins són els principals reptes de les treballadores socials de salut mental?

Hem de millorar la nostra expertesa i, en aquest moment, on s’estan revisant els models d’atenció en salut mental, buscar, de nou, l’encaix amb els altres professionals, tot i que aquest és un tema del qual se’n parla des de fa molts anys. En la línia del que comentava abans, hem de sortir dels despatxos, del cas per cas, i agafar distància. També, s’ha fet un pas molt important amb el treball amb les persones amb TM. Ara tenim una relació més participativa i horitzontal, i això ens situa com a professionals en un escenari ben diferent.

 

9. Entre les afectacions de la pandèmia destaca l’empitjorament de la salut mental de la població. Darrerament s’està posant molt en focus en aquest tema. Com ho valora?

S’ha destapat la caixa dels trons. Més enllà de la pandèmia, que no és poca cosa, estem en un moment de percepció d’amenaça constant. Què passarà amb la guerra, què passarà amb els subministres, què passarà amb els aliments, què passarà amb el canvi climàtic... Tots aquests fronts oberts ens han retornat aquesta sensació d’inseguretat i vulnerabilitat, cosa que ens allunya del benestar emocional.

Les malalties mentals greus no s’incrementen especialment, però si tota la gamma relacionada amb el malestar psíquic. Tot això ha tingut molt impacte en la gent jove i això és greu, perquè són el futur. Fa partir veure com s’han incrementat els suïcidis o les autolesions. Cal buscar respostes i el treball social hi té molt a dir. Hem de tornar a impulsar el camp comunitari per reforçar les persones i lluitar per la prevenció. Hem de sortir dels despatxos i dels temes administratius i ser capaces de fer el que sabem fer històricament: treballar amb les persones i ser motor de canvi.  

 

10. A les persones que inicien ara el seu camí professional, què els aconsellaria?

Que s’estimin la professió i que no comencin amb complexes d’inferioritat respecte d’altres professions. Les primeres que hem de reconèixer el valor de la nostra professió som nosaltres mateixes. També, que donin molt de valor al que fan cada dia, a formar-se contínuament, que provin coses noves, que siguin creatives, que siguin rigoroses, que tinguin una mirada àmplia i analítica i molta curiositat intel·lectual. Qualsevol cosa que ens allunyi de ser una professió estàtica i passiva és benvinguda. La gent jove pot aportar moltíssim perquè ja estan formats d’una altra manera i tenen d’altres competències i habilitats que sumen molt a la professió. Jo, sens dubte, si tornés enrere tornaria a escollir el treball social.