RTS: Hola Pilar. Si em permets, m’ agradaria que donéssim una ullada a la teva vida professional. Començàrem fent referència als teus estudis d’assistent social. Quan acabes, te’n vas de seguida a França a treballar amb emigrants espanyols?
Pilar Malla: No, abans van passar moltes coses. Vaig acabar els estudis a Brussel·les i allà vaig fer les pràctiques de treball social en un hospital. Al tornar a Barcelona vaig obrir el primer servei de Treball Social en un hospital, al Hospital Clínic de Barcelona. Més tard va ser quan vaig anar a París amb tota l’ intenció de treballar com Assistent Social, però varen haver de passar vuit anys fins que no ho aconseguí. Abans estava treballant en un dispensari a Saint Denis, que depenia de l’ambaixada d’Espanya. I alhora vaig escriure moltes cartes per oferir-me com a treballadora social per treballar amb els emigrants espanyols en institucions franceses, i em van cridar per una entrevista al Servei Social de la Mà d’Obra Estrangera (SSMOE), que era on gestionaven els serveis socials internacionals. Desprès de 15 dies de substitució com intèrpret, em van oferir, finalment, quedar-me com assistent social i així va ser com vaig començar a treballar, com a professional, amb emigrants a França.
Va ser realment difícil, no?
Sí. I mentrestant vaig aprofitar per fer una especialització de Treball Social Comunitari a la Sorbona.
Quins eren els problemes aleshores, quan els espanyols érem els immigrants?
Hi havia espanyols, portuguesos i argelins, i aquest era l’ordre d’estimació que tenien el francesos d’ uns i altres. Els problemes eren els mateixos que els d’aquí, els mateixos que ara, perquè a més a més, a França la immigració no era regulada, o sigui, es podia entrar amb un passaport i llavors fer la regulació allà. No era com a Alemanya i a Suïssa que si no t’havien contractat d’origen no podies entrar a treballar.
Un dels principals problemes era l’habitatge. Pensa que la gent vivia en un descampat on hi havia rulots, unes rulots que semblaven barraques, sense aigua ni res de res, i molts espanyols vivien així, altres estaven en pensions. Jo recordo els que procedien de Navalmoral de la Mata i Robledillo de la Vera que tots vivien a la mateixa pensió que ocupava una “illa” de cases, hi vivien 100 i 200 famílies. Les dones treballaven al servei domèstic, als homes els costava més trobar feina. No hi havia masses catalans, la majoria eren d’Extremadura i també molts de Galícia, València i Andalusia.
I després de les qüestions d’habitatge?
L’ idioma resultava molt difícil. També hi havia altres persones d’Espanya que anaven a París per altres motius, per exemple: una noia d’una casa bé que tenia un fill soltera anava a donar a llum a París. Per grans operacions quirúrgiques també anaven a París. Com jo era l’especialista amb emigrants espanyols em buscaven per a tot. Allà vaig aprendre molt a fer de treballadora social, sobretot la manera d’informar els casos i el treball social individualitzat, vaig aprendre amb la metodologia del Treball Social Internacional. Després una bona part va ser el que us vaig ensenyar quan vaig ser professora vostra a l’ Escola d’Assistents Socials.
Com a Sindica de Greuges, t’has trobat amb aquests problemes que has mencionat o ara els problemes dels immigrants son molt diferents?
Mirant àmpliament, les situacions es repeteixen moltíssim. Pot ser que la situació actual sigui més polifacètica, abans procedien de dos o tres països, ara aquí la immigració és de moltíssims països, és molt més universal del que ho era en aquell moment, i sempre resulta problemàtica per una societat de recepció que hi hagi cultures diferents. El que si que és igual, son els motius de l’ immigració, o sigui: els econòmics.
En el temps que vaig estar a França també vaig conèixer als refugiats polítics. Com he dit abans, una temporada vaig treballar en un dispensari que depenia de l’ambaixada d’Espanya i on els metges eren refugiats polítics. Jo era la secretària del dispensari: rebia la gent i a més portava tota la secretaria del dispensari, un dispensari en conveni amb la seguretat social francesa i allí venien immigrants de diferents procedències, però la majoria eren espanyols. El sistema de la Seguretat Social a França era diferent del nostre, l’usuari pagava el 20 % i la SS pagava el 80%, aleshores hi havia persones al dispensari que no tenien cap escrúpol per receptar a una persona 10 injeccions, n’hi posen 4 i a ell no li cobrem res i a la SS sí i jo ,que havia d’apuntar als llibres, em vaig negar a fer això i em va portar a unes situacions molt violentes perquè tenia 23 anys i la cosa era molt difícil en aquell moment, jo era una criatura en comparació amb els metges que, en aquest cas, alguns no tenien escrúpols. Penso que s’ha de donar als diners públics el valor que tenen.
Però, te’n vas sortir.
Me’n vaig sortir.
I per això quan vares tornar a Catalunya i et vas dedicar a la docència, totes aquestes coses les vàrem rebre els estudiants. Què recordes dels teus primers anys de docència?
Un dia em van fer una entrevista i em van preguntar quins records bons tenia. Jo vaig dir que el record més bo que tenia era dels alumnes que havia tingut i és veritat que hi tenia molt bona relació i tinc el millor record del temps que vaig estar ensenyant-vos a l’escola.
Ja que dius això, et diré que l’altre dia, quan li vaig dir a una companya que et venia a fer l’entrevista, la seva reacció va ser, Oh! Jo volia ser com ella.
Pobre!
I em consta que no era la única. Suposo que eres conscient que en aquells moments vas ser una persona de referència per molts estudiants.
- Tenia molt bona relació amb els alumnes. Bueno jo també sóc mestre és veritat, abans de treball social vaig fer magisteri i pot ser la docència d’intercanvi, el creure en la persona, em va ajudar a connectar amb els estudiants. Bé, vàrem fer una bona relació i en molts casos encara es manté.
El treball social d’aquella època, era molt diferent al d’ara?
Jo recordo que vàrem començar a treballar utilitzant el pensant d’autors com Mounier i Freire. Era molt important prendre consciència de la realitat social, i penso que vàrem fer un pas molt important del treball individual al treball col·lectiu, a buscar quines eren les causes que produïen la problemàtica social. Jo crec que això va ser una època molt interessant. Recordo que aleshores es trobaven als barris pot ser només dos o tres treballadores socials que estaven al programa municipal de l’habitatge, una d’elles la Montserrat Colomer, però no hi havia gaire més persones fent feina als barris. Després Càritas va enviar-hi gent i la consciència del treball comunitari va anar arrelant en els professionals com una cosa molt important, jo recordo que això que es va començar a fer de forma paulatina, al final va ser molt important.
Recordo l’ importància que a aquest treball es donava a l’Escola.
Si, es va començar donant importància al camp comunitari i llavors va augmentar el nombre de persones que treballaven als barris. La Rosa Domènech, la Rosa Romeu i molta altra gent van treballar als barris, sobretot al Besòs, i anaven estenent el treball social a nivell comunitari.
I tu creus que ara s’hi treballa menys a nivell comunitari?
I tant! No es treballa gaire a nivell comunitari, pot ser a l’haver-hi altres tipus de professions, els hi deixem a ells el treball comunitari. Però la tasca d’implicar i implicar-nos en la comunitat era el somni que teníem llavors els treballadors socials i per això, quan es va restablir la Generalitat i redactàvem els principis inspiradors del treball social, vèiem als treballadors socials d’Atenció Primària en relació a la comunitat de referència. Això volia dir comunitari: que el treballador social del barri coneixia la seva comunitat, i la gent el tenia de referència. L’ idea era tenir un treballador social de referència com teníem el metge de capçalera, era aquesta l’ idea i això era molt important. Es la millor manera per ajudar a l’integració social a la comunitat de pertinença. Crec que és una assignatura que tenim pendent actualment i no sé si la recuperarem.
I què creus que ha pogut contribuir a deixar de costat el treball comunitari?
Les circumstancies varien. I parlem clar, també influeixen els horaris, el treball comunitari no es pot fer a les 12 del matí ni a les 3 de la tarda, el treball comunitari generalment és realitza quan la gent torna a casa seva als barris. Jo recordo quan treballava a Santa Coloma de Gramenet que sortia molt tard de treballar, moltíssima gent treballava al matí, i les reunions i contactes s’havien de fer al vespre. Ara això és molt difícil de fer-ho als barris perquè els treballadors socials estan realment plens de casos individuals amb dificultat de resposta i d’atenció, i el treball comunitari se n’ha ressentit.
Seguint la teva vida laboral: vas ser directora de Càritas. M’agradaria preguntar-te per aquesta institució emblemàtica de l’ atenció social. Ha canviat molt la seva actuació?
Hi ha una cosa que penso, i és que les institucions es valoren pel que fan i no pel que són. Vull dir que no és un nom determinat el que dona valor a una cosa. El valor ve del que fas. Quan el nom és el que ha de donar el valor aviat s’esfuma i això ho hem de tenir en compte. Jo no sé si ha canviat o no ha canviat però si no ha canviat i ha de tenir molta importància ha de ser pel que fan i no pel nom que té.
Relacionat amb això que els temps han canviat, des de fa uns anys les ONG’s han tingut molt auge. Coneixes si hi treballen molt treballadors socials o la majoria son voluntaris?
Hi ha de tot. Hi ha institucions que estan professionalitzades, i n’hi ha que disposen de més voluntariat però la realitat és que fan una tasca summament important i tenen bona relació amb l’Administració. Jo que, en aquest moment, el que conec més és Barcelona, et diria que en aquest camp social hi ha diferents associacions o fundacions que fan les coses molt bé. N’hi ha que tenen molts treballadors, altres en tenen pocs però es coordinen bé amb els treballadors municipals i generalment fan una gran tasca junts. És molt important que aquest teixit social col·labori amb les inquietuds i amb les ganes de benestar social de la societat. I és per afavorir aquesta col·laboració que també estem nosaltres, els professionals del treball social.
Crec també que en el treball social són molt importants aquells principis que jo repetia moltíssim, anar al pas de les persones, els límits de la llibertat, el valor irrepetible de cada una de les persones... Tot això em sembla que ho hem de tenir en consideració i, que és molt important. Però de vegades resulta difícil tenir-ho en compte perquè en molts llocs els treballadors socials van desbordats i no poden fer la feina que desitjarien fer. És una professió que hem de valorar moltíssim, i si ens descuidem, les altres professions ens passaran al davant.
Continuant amb la teva trajectòria, com va ser que passessis a la vida política?
Ah! Jo treballava a Càritas i estava a la junta del Col·legi de treballadors socials, be, d’assistents socials en aquell moment i recordo que un dia em van telefonar i em van dir que em volia veure el Dr. Espasa, I em va dir si volia ser cap de servei d’assistència social de la Generalitat, i vaig dir que sí. El meu càrrec tenia un caràcter tècnic, no polític, el que passa és que vaig tenir la sort de treballar amb dos grans polítics: el Dr. Espasa i l’Agustí de Semir. Dues persones molt intel·ligents, molt competents en la seva funció però que també creien amb el que podien aportar els professionals, jo recordo com escoltàvem el que dèiem nosaltres i el que fèiem i tot això i va ser molt gratificant. Vaig estar-hi dos anys i mig o tres, fins que va haver-hi canvi de govern.
Però després hi has tornat a participar, has estat diputada...
Bé, però això al cap de molts anys. Després de estar a la Generalitat, això va ser a començaments dels 80, vaig tornar a treballar a Càritas i, més tard, quan ja havia deixat Càritas i estava treballant al Cantre Català de Solidaritat, un bon dia em van telefonar per anar a les llistes del Parlament. Jo havia dit moltes vegades que el problema de la pobresa era un problema polític, i aleshores Pascual Maragall em va dir: “Si creus que el problema de la pobresa és un problema polític, sigues conseqüent”. I així vaig anar a les llistes i al Parlament de Catalunya.
En la teva tasca com a política, va haver-hi alguna eina del treball social que t’ajudes a enfrontar-te a aquesta situació?
El coneixement profund de la realitat. Encara que he tingut càrrecs de més o menys responsabilitat mai he perdut de vista aquest coneixement i no he deixat de trepitjar terra, mai he deixat d’observar les coses directament, mantenint el contacte amb les persones. Em sembla que el que té responsabilitats polítiques ha d’enfangar-se una mica amb la realitat. Jo sempre ho he tingut en compte i m’ ajudat molt. Passar de lo concret a les solucions col·lectives, crec que és l’aportació política que podem fer els treballadors socials.
També diuen que la política és molt dura.
Lo dur de la política és que tu voldries que els interessos que per tu són prioritaris passessin a ser-ho de veritat, i a vegades això no és possible. És l’ aspecte que em va semblar més dur de la política. També la política és dura quan sembla que jo he de rebentar-te a tu, només perquè ets d’un altre grup parlamentari, i com que jo no considero que la política sigui això, si no més bé raonar els motius pels que faríem una cosa u altre cosa, doncs per mi no va resultar dur.
Entrant ja en la situació actual: al 2004 i recolzada per tots els grups parlamentaris, vas ser escollida Sindica de Greuges de la ciutat de Barcelona. Com va ser tot?
La premsa va anar donant noms de possibles síndics/sindiques de greuges de Barcelona i un d’aquests noms era el meu, però jo no hi pensava ni en tenia ganes. Ja havia treballat molt. Un dia que anava a unes jornades al hospital de Sant Joan de Déu, llavors estava treballant al Centre Català de Solidaritat, vaig trobar un missatge al mòbil que em diu “felicitats”, i jo penso “perquè em felicita a mi la gent?” Bé es veu que les coses surten així quan no es busquen.
La pregunta és obligada. Què et va convèncer?
Em va convèncer el fet de que tots els partits hi estaven d’acord, que va ser per unanimitat. I que la feina és maca, es clar.
Després d’haver acceptat i passat aquell moment, com ho vius ara?
Ho visc bé, la veritat és que he tingut una sort important perquè m’han deixat triar l’equip. Com a Sindica de Greuges de Barcelona sóc totalment independent i he pogut escollir al síndic adjunt i al cap de gabinet, els altres són funcionaris però se m’ha permès seleccionar-los i tinc un molt bon equip. Això és el més important.
El teu somriure et delata. Segur que és així. I ja com a Sindica, parla’ns dels problemes dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona.
Em preocupa molt el problema de l’ infància, crec que hi ha un desbordament en problemes de l’ infància en risc. Penso que les competències han de ser molt clares. Les competències compartides entre dues administracions no agilita la solució dels problemes. Em preocupa molt la relació que pugui haver-hi entre conductes marginals i falta de prevenció. Penso que aquí també surt la meva idea de treball social comunitari. Si hi hagués més prevenció pot ser no arribaríem a tenir tantíssima problemàtica com tenim ara. Com a sindica de greuges de Barcelona també em preocupa molt l’ immigració, perquè estem parlant de persones que han arribat a aquesta ciutat i també en formen part.
I he d’afegir els problemes d’habitatge, de la gent gran, dels malalts... Els drets de les persones a més de ser reconeguts han d’estar garantits. També és un problema molt greu el soroll a Barcelona i els problemes urbanístics.
Fen balanç d’ aquests anys que hem comentat. Què hem perdut i què hem guanyat ?
Quan vaig començar al Clínic, als hospitals no hi anava tothom, els que podien pagar anaven als serveis privats. Però avui si tens una malaltia greu, has d’anar al servei públic. Això em sembla a mi que és molt important, és una conquesta dels ciutadans. Hem de valorar les conquestes que s’han fet, com és la sanitat com a dret universal.
El que no podem perdre és la nostra identitat. No podem deixar de aportar a la societat els valors d’ un treball social ben fet. Crec que seria interessant fer un congrés per parlar del futur del treball social.
Què hem deixat pel camí els treballadors socials?
Que hem defensat poc la nostra identitat. Quan als anys 80 vaig anar a França enviada per la Generalitat, recordo que ens varen dir que no els imitéssim en la quantitat de professions socials que incidien en una mateixa persona. El problema real és la definició de rols, de la peculiaritat en la formació de cada professió, perdem la especificitat i per tant la qualitat en l’intervenció.
Al 1985, quan et van concedir el “Memorial Joan XXIII”, en altre entrevista per la RTS, afirmaves que “La pau no es pot construir sobre l’ injustícia”. Què en penses ara?
Diria que aquesta frase és d’actualitat d’ara i fins que el món existeixi. La pau és obra de la justícia, i no pot haver-hi pau si no hi ha justícia. És evident. Es pot imaginar una pau independent de la justícia, però això no es possible en la realitat, mentre no hi hagi justícia, no hi haurà pau. És necessari lluitar per la justícia, i una forma de contribuir-hi des de el treball social és mirant la realitat social en profunditat i ser capaços d’ incidir en les causes col·lectives dels problemes individuals. Busquem nous mètodes i noves perspectives, però aquesta realitat social que és la nostra riquesa, la oblidem.
Gràcies Pilar. Aquest plaer que ha sigut per a mi escoltar-te, ara tots els lectors i lectores el podran compartir.